Que la força ens acompanyi

Aquí us deixo escrit un article d'opinió que he escrit per la revista Enderrock d'aquest mes.
Res més, fins aviat.

Jofre.

QUE LA FORÇA ENS ACOMPANYI

Tots som conscients que el temps passa, que cada dia al despertar som una mica menys joves, o una mica més grans, depèn de com es miri… Els anys corren lentament i tots anem vivint situacions i moments que ens van marcant i ens fan, vulguem o no, formar part d’un determinat moment de la història.
Cada generació té els seus mites, els seus ídols i les seves maneres de pensar. La meva va créixer veient Star Wars, el Barça de Núñez i Cruyff, el Madrid rabiós de Mendoza, Butragueño i Hugo Sánchez, el Naranjito i Barcelona 92… Musicalment vam viure el Thriller de Michael Jackson, el Rock americà dels 80 i, de sobte, l’explosió de Nirvana i el Grunge, sense oblidar-nos del Brit Pop. Jo encara recordo la il·lusió amb què vaig anar al cinema a veure com moria Darth Vader a “El retorno del Jedi”, o el concert de Bruce Springteen al Camp Nou… o quan els Simpson encara els feien a TV2 a les onze de la nit…Tot i ser conscient que el temps passa, crec que no era conscient que n’ havia passat tant.
Resulta que fa unes setmanes vaig anar a l’estrena de “Episodio III: La venganza de los Sith”. Volia saber d’una vegada per totes com el pare de Luke Skywalker es convertia en Darth Vader. Com us podeu imaginar, ja que és la tercera vegada que cito aquesta saga en aquestes línies, per mi Star Wars ha significat molt… per mi i per una gran part de gent que hem crescut veient-ne les pel·lícules i jugant amb els seus ninotets i naus.
Quan sortíem del cinema, el meu amic Àlex Rexach em va dir… “i ara què? Després d’això què ens queda més?” Us semblarà una ximpleria, però allò em va fer pensar. Tenia una sensació estranya, feia uns 20 anys que esperava aquell moment, veure aquell final, saber què va portar Anakin Skywalker a enfrontar-se al seu millor amic, Obi-Wan Kenobi. I resulta que, de cop, aquell objectiu a la vida ja el tenia complert.
Poder sembla una exageració, però aquelles paraules van que m'adonés que el temps ha passat, i això significa que cada vegada ens queden menys coses per fer i per viure… Penso, i descobreixo que tots els grups que m’agraden són d’una altre dècada i que ja ni recordo quin gust tenien els macarrons de la meva àvia. Els meus amics ara es casen i tenen fills, i els jugadors de futbol que jo admirava ara són entrenadors. Michael Jackson ja no és el Rei del Pop i Kurt Cobain fa més de deu anys que va morir.
Com deia, el temps passa i cada generació té els seus mites, els seus ídols i les seves maneres de pensar… és dur fer-se gran, però més dur és no acceptar-ho. Encara sóc jove, sí, però cada vegada menys, i tot i que no m’agrada el Hip Hop i el Sónar ja em cansa, espero que la vida no deixi mai de sorpendre'm i sempre em faci sentir com un nen petit que no entén res… i és que ara resulta que també els de dretes es manifesten… I no és curiosa la vida? Que la força ens acompanyi.