Buenos Aires 2007

Hola a tothom. Porto una setmana per Buenos Aires. He vingut de vacances, i a veure el final de la gira "dos pájaros de un tiro". Que tocàven a la cancha de Boca, a la Bombonera.... van ser 4 concerts, i just ahir va ser l'últim. Ha sigut espectacular de vertiat... Una passada.... El públic d'aquí és una passada. Buenos Aires segueix igaul que sempre, igual d'encantadora, igual de entranyable, igual de màgica... No se, suposo que el que no segueix igual sóc jo... l'estic disfrutant menos que altres anys... o potser d'una manera diferent.... Però m'encanta aquesta ciutat, això no canvia... Ahir van acabar els concerts, i em queda una setmana per aqui per visitar a tothom i passar uns dies tranquil per la ciutat.... Tinc ganes de veure a la gent que no he estat veient aquests dies "per culpa" dels concerts.... Us poso unes quantes fotos dels concerts de Buenos Aires i un video per que us feu una idea del que han sigut 40.000 persones durant 4 deis a la Bombonera... "Por que la cancha de Boca no tiembla, late" I quan torni a barcelona escriuré una mica la crónica dels concerts de glaucs... que ara la vertitat em fa mandra.... estic de vacances.... Petons a tothom i ens veiem aviat. jb.

En relació als articles de La Vanguardia i l'Avui

Abans que res vull desvincular als demés membres de Glaucs de les meves declaracions. En vistes a la transcendència que han tingut, no puc fer-los partícips d’una opinió només meva.

Demano perdó a tots aquells a qui hagi ofès. És una disculpa sincera. La tria de paraules no ha estat encertada i s’ha malentès el que volia dir. I sento molt especialment haver pronunciat la paraula “fàstig”.

En vistes a com ha anat tot, explicaré la meva postura, per que no intento desdir-me del discurs de fons. Tot i que explicar-me implica una contradicció tàcita: voldria no fer política a les meves afirmacions, com no ho he fet als meus concerts. A això es referien les meves mal trobades paraules: no vull fer de la meva feina un míting polític. Ni m’agrada que se’m instrumentalitzi en aquest sentit. I tots els músics que varem fer música en català en una època determinada, varem carregar la defensa implícita d'uns símbols. I no eren forçosament els nostres.

Estimo Catalunya: la terra, la llengua, i ho demostro cantant en català perquè és la llengua en la que visc i sento, de la terra que visc i de la que menjo. Però no sóc nacionalista. No crec en fronteres. I les banderes em fan por. Trobo lícit que qualsevol altre digereixi la realitat d’una altra manera, però no m’agrada que em facin a mi portaveu d’una ideologia. Ni és la meva, ni procuro defensar la meva als concerts. Als concerts hi vaig a fer música. Faig cançons. És tot.

I si, les banderes em fan por. Les fronteres les vull creuar, més que dibuixar-les. Era això el que volia dir, res més, i espero sincerament que en els meus propers concerts i als de Glaucs la gent respecti la meva postura. Sento que es llegís que no respectava altres postures. Volia només dir que no era el lloc ni el moment on “fer bandera”, al meu entendre.

Sincerament,
Jofre Bardagí